Us vull explicar la meva història, la història d’una relació d’un avi amb el seu nét. He conviscut més de trenta anys amb el meu avi. Tinc moltes coses per explicar i, sobretot, per recordar. Són experiències, sensacions, simples anècdotes o situacions emocionantíssimes. Totes esdevenen avui igual d’importants. En aquest blog us en faré cinc cèntims. Us animo a que hi participeu activament, fent comentaris i/o aportant vivències vostres per tal d’anar engrandint aquest blog i que acabi essent una mena de “el llibre de l’avi Eugeni”, fet una mica per tots els qui ens l’hem estimat. Voleu venir amb mi a fer un viatge en el temps i en els records?

(Podeu afegir comentaris clicant al final de cada paràgraf sobre la paraula “comentaris”)

No recordo exactament quina edat tenia jo quan vaig anar per primer cop al Camp Nou, però del que n’estic segur és de que anava acompanyat pel meu avi. De ben petit em portava a veure el Barça, cada diumenge que jugava a casa. Em comprava una bossa de “cacaus”, cacauets, i jo em distreia durant tot el partit intentant “pelar-los” sense que caigués cap closca a terra. Era una obsessió que tenia. Anava amb la trompeta de bufar de color blaugrana, la bandera amb l’escut i un “visca el Barça” i, de vegades, la gorra. Mentre anàvem cap al camp en el seu cotxe escoltàvem sempre les mateixes cançons. Era com un ritual. Aparcàvem al pàrquing amb preu especial per als dies de futbol i sortíem pels passadissos d’aquell laberint que mai vaig arribar a desxifrar, ni encara ara. A mi em feia molta gràcia el bar “el Oso Feliz”, que ens trobàvem en un dels giravolts i on hi havíem parat a fer un glop en alguna ocasió. Quan encaràvem la recta de l’Estadi l’emoció anava pujant de to. El Camp Nou s’enfilava, majestuós, per damunt dels arbres del passeig, mentre baixàvem sempre agafats de la mà enmig d’una riuada de gent. A banda i banda hi havia les paradetes amb tot tipus de parafernàlia blaugrana, i jo intentava no perdre detall de totes i cadascuna de les novetats que hi havia per aquell partit. De tant en tant, però molt de tant en tant, la meva curiositat havia tingut premi en forma de bandera, bufanda, gorra o, simplement, de cacaus. Aleshores apareixia, a mà esquerra, la Masia, amb l’estàtua de l’Avi del Barça al jardí. Jo sempre havia identificat el meu avi amb l’Avi del Barça. En realitat (bé, hauria de dir en la meva realitat particular), el meu avi “era” l’avi del Barça. En arribar al primer accés, aquell en que et demanen el carnet de soci, jo passava “per sota” i sempre havia tingut la sensació de “colar-me”. De fet, durant molt de temps m’havia cregut que el meu avi era amic dels porters i em deixaven passar gràcies a ell... Després vaig descobrir que és una pràctica habitual que els nens menors de 10 anys entrin gratuïtament. La qüestió és que amb 12 o 13 anys ben complerts jo encara passava “per sota”. Potser aquest és el motiu d’haver-me convertit en un dels més baixets de la família: el meu cos s’ha adaptat a la necessitat i a les condicions ambientals culés en l’etapa més important del meu creixement, doncs si volia continuar entrant per la patilla a l’Estadi no havia d’estirar-me gaire! Entràvem per la porta 92, pujàvem les escales, compràvem els cacaus, llogàvem els coixins vermells i... accedíem a la graderia. Era el moment més emocionant de tots. Ens quedàvem uns segons contemplant la gespa tan i tan verda, i les graderies omplint-se lentament de gent com formiguetes. En alguns partits havíem portat els prismàtics, i aquell era un bon moment per assegurar-nos de que tot estigués al seu lloc, al mateix on ho havíem deixat quinze dies abans. Durant el partit, el meu avi no parava de queixar-se. Dels jugadors que no corrien, d’aquell que ho fallava tot, del Zubi que no el suportava, dels canvis que feia l’entrenador de torn. En tornar a casa, si havíem guanyat, em deixava treure la bandera per la finestra del seu cotxe durant tot el viatge cap a Gavà. Moltes les tinc desfilades per aquesta raó. Avui en dia, aquelles banderes, gorres i bufandes tenen, per a mi, un valor sentimental incalculable pels records que m’evoquen. Han esdevingut unes peces mítiques del meu univers blaugrana i han entrat a formar part, en un lloc privilegiat, del meu Museu de Peces Mítiques de la Meva Vida (MPMMV, encara en fase de preparació).

Ja de més gran, vaig començar a anar a animar i no a veure un partit, és a dir, vaig començar a anar al Gol Sud Primera Graderia General Dempeus, amb els Boixos Nois. Va ser la temporada 89/90, la primera en que vaig veure un partit separat de l’avi. Sempre m’havia cridat l’atenció des de la nostra cadira del Gol Nord Segona Graderia el focus d’animació que hi havia al Gol Sud (a Primera i, anys abans, a Tercera Graderia). Les bengales, les banderes, els càntics de suport al Barça... Des de la nostra posició privilegiada podria dir que seguia més les evolucions dels supporters que dels partits que es disputaven al damunt la gespa. Però els primers anys de “separar-me” de l’avi a l’Estadi continuava anant amb ell en el seu cotxe fins al Camp i sempre quedàvem a la porta 92 quan acabés el partit per tornar plegats cap a Gavà. Els dies que no anava al Gol Sud i em quedava al Nord Primera, al costat dels Almogàvers, sempre mirava cap amunt per saludar. No fallava mai, havia de cercar un cap blanc i... bingo! Allà estava l’avi! Encara que el camp estigués ple a vessar, el mètode “cap blanc” sempre funcionava.

De partits n’hi havia per tots els gustos. A mi m’atreien especialment aquells Gampers de quatre partits en dos dies. Més que pel futbol en sí mateix, per l’estona que passava amb els meus avis i, perqué no dir-ho, pel fet d’estar al Camp Nou, la meva segona casa, més temps que en una jornada “normal”. Aquells dies de més de quatre hores em repassava les bosses de cacaus de dalt a baix i, si no portàvem sopar de casa, acostumàvem a comprar un entrepà de botifarra, de la que fan tan bona a l’Estadi. L’avi s’encarregava de la beguda i portava la seva bota plena de vi, que anava passant de mà en mà per la nostra filera de seients. A més, venien equips atractius, tipus Boca Juniors, cosa que, anys més tard, i coincidint amb el canvi a partit únic, es va perdre i es va passar a convidar als equips per pagar fitxatges. Darrerament, però, en Laporta ha tornat a creure en el Gamper i ha portat equips de gran nivell com el Milan, la Juve o el Bayern de Múnich, situant-lo de nou en el lloc del que no hauria d’haver sortit mai, entre els tornejos d’estiu més prestigiosos d’Europa. Ara que l’he anomenat, no puc continuar escrivint sense fer notar que l’avi no era gaire “amic” del nostre actual President. Però, tot i això, es va emocionar molt quan el Sr. Alfons Godall, vicepresident de l’Àrea Social del FCBarcelona, va venir fins a Gavà a fer-li entrega de la insígnia d’argent i el diploma pels vint-i-cinc anys com a soci del Club. Vint-i-cinc anys! Això vol dir des del 1981! El dia que jo celebri aquest aniversari serà com un homenatge, un altre, a ell. Tornant al que parlava abans, el millor partit de tots els que es poden viure al Camp Nou era, és i serà sempre un Barça-Madrid. En aquest partit, la ieia sempre es quedava a casa per no patir, així que aquell dia tan especial venia algú “diferent” amb nosaltres. Quins nervis! El vivíem molt intensament: els preparatius, el camí cap el camp, el partit i... la victòria! L’avi es gravava els partits més importants en VHS, i molts d’aquests eren “barças-madrits”. Al dia següent, els tornava a veure sencers, això si haviem guanyat...

Les nostres converses quasi sempre eren sobre el Barça. De l’últim partit, de contra qui juguem la setmana vinent, de les últimes notícies, dels darrers fitxatges, del que diu el diari Sport. Fins al darrer moment. La última conversa que vaig tenir amb ell va ser divendres i va ser sobre el Barça. Em va preguntar - quan juga el Barça? -i li vaig dir -demà dissabte -, i em diu -de lliga -i dic -si, contra els pericus a Montjuïc, jo tinc l’entrada per anar-hi -i em respon -jo no val la pena que hi vagi -. Ara jo hi afegeixo -ni jo tampoc, avi, ni jo tampoc -.

Quan el Barça jugava fora de l’Estadi, a casa, a Gavà, ens preparàvem per veure’l per la tele. Jo m’encarregava de decorar el menjador amb banderes i bufandes blaugranes (encara avui ho segueixo fent en partits importants). De vegades, en ocasions especials, l’avi pujava per veure’l plegats. Però normalment ell ho veia amb la ieia “a baix”. El més divertit era quan marcàvem un gol, perquè els de dalt picàvem amb els peus a terra (de fet, jo directament em fotia a saltar!) per tal de que l’avi ho sentís. Ell, per contestar-nos, cridava -Goooooool! -sense parar. També era molt divertit sentir els crits i renecs que durant quasi tot el partit sentíem de l’avi queixant-se de tot! -Burro! No, home, no! Passa-la! No corren ni a tirus! Falta, arbiiiiit! La mare que em va parir, deixem-ho córrer! Ursai! -Aquesta va ser durant molts anys la “Banda Sonora Original” d’un partit del Barça a casa meva, retransmissió d’en Puyal a part, és clar!

Els dilluns, quan tornava del “cole”, picava al seu timbre i m’asseia una estona al sofà, al seu costat, llegint l’Sport per sobre i ell sempre em deia -Queda-te’l, jo ja me l’he llegit -però a mi em feia “cosa” emportar-me’l, era seu. Ell el llegia de cap a peus, de dalt a baix, d’esquerra a dreta, pel davant i pel darrera, amb interès o mig endormiscat, amb o sense cervesa al costat, sol o acompanyat. Era el seu Sport. Jo només gosava arrencar-li una part quan hi havia alguna promoció relacionada amb el Barça, i ell em pujava a casa els pòsters dels jugadors quan en sortia algun, ja fos de tot el planter o d’un sol jugador. Me’ls guardava tots. Alguns els enganxava a la paret de la meva habitació directament, altres els doblegava ben doblegats i els “arxivava” al meu calaix dels papers inclassificables... El dia dels Sants Innocents sempre esperava arribar a casa per veure quin una en deia l’Sport!

De fet, sempre que arribava de l’escola ell em sentia i sortia a rebre’m a l’escala de casa. -Niñoooo! Com ha anat avui? -Jo li dedicava un minut (poc, molt poc pel que m’agradaria haver-li donat ara) del meu temps abans de pujar a berenar i a fer els deures o estudiar... o jugar a l’ordinador, és clar! De vegades, ell pujava a mitja tarda per comentar alguna notícia, de l’Sport, o a demanar-me alguna cosa. Val a dir que era jo qui, habitualment, baixava a demanar-li coses o el cridava per la finestra del celobert - Aviiiiiiiiii! -Més d’una vegada ens llençàvem pinces d’estendre la roba de dalt a baix, tot jugant.

Quan era encara més petit si que m’hi tirava hores a casa seva, a l’habitació de l’Scalextric del Tete. Allà m’hi havia passat mitja infantesa jugant amb els clics, els airgamboys i demés joguets. Però sobretot, i per damunt de tot, amb els clics. L’escampamenta que fotia era memorable i quan em cridaven per dinar o per tornar al cole havia de recollir-ho tot a corre-cuita. Més d’una vegada, però, demanava permís per deixar-ho tal com estava, doncs em trobava enmig d’una batalla o una guerra entre clics de diferents bàndols i havia de continuar més tard... no podia acabar en aquell moment! Sempre accedien a la meva petició, suposo que amb la influència de la ieia... En aquella habitació, a part de jugar, vaig aprendre les taules de multiplicar, vaig fer la recuperació del genoll quan em van treure el guix després de fer-me un trau de dalt a baix a Botarell, vaig iniciar-me a l’Scalextric (més que a jugar, a destrossar-li les pistes al Tete), vaig passar-me hores veient planxar i cosir a la ieia o, a l’estiu, junt a l’avi mentre llegia el diari a fora el pati. A la terrassa... quantes vegades els havia ajudat a penjar la roba molla després de la rentadora - Esteve, ajuda’m a penjar les mantes i els llençols! -I, mentre ho fèiem, jo em “penjava” dels ferros verds que em deixaven les mans igualment, verdes. Quantes vegades havia ajudat a l’avi a fer el dinar al foc! Jo anava llençant branquetes de llenya mentre ell encenia el foc, li portava els plats amb la carn, la sal, l’oli, les pinces... quina carn a la brasa més bona que feia! Quina olor més bona que desprenia aquella carn al foc! De vegades, jo m’assabentava que estava fent la carn per la flaire que entrava per la finestra de la meva habitació des de la terrassa, i sortia a dir-li qualsevol bajanada des de dalt - Avi Piruuuulooooo! -i em contestava - Baixa aquí ara mateix a ajudar-me! -i jo, normalment, corria a fer-ho. I el Manolo? El canari que no parava de cantar a tothora i que l’avi el va cuidar tant i tant... Me’l va regalar el Senyor Figueres. Jo sempre havia cregut que el Senyor Figueres vivia a Figueres! Quan vaig descobrir que Figueres estava tan lluny, encara vaig pensar - Deu n’hi do, venir des d’allà cada dia! -A la fusteria hi entrava sempre acompanyat de l’avi, i el Senyor Figueres acostumava a regalar-me moltes coses (a part d’en Manolo, em donava caramels, bolis, llapis, paperots per dibuixar i altres coses que no recordo). Allí vaig viure una experiència que vaig recordar durant molt de temps d’una manera molt especial. Un dia, tornant del cole, vaig veure que un treballador s’havia tallat un dit amb una de les màquines per tallar fusta. Vaig entrar fins a dins i, a hores d’ara, encara recordo haver vist el dit a terra (cosa que no vaig veure mai realment). Vaig examinar aquella màquina infernal detingudament, intentant determinar en quin punt exactament aquella extremitat va ser seccionada del cos del treballador. No ho vaig arribar a descobrir, però en la meva imaginació sempre recordaré la màquina amb restes de sang i el dit al terra. Per cert, també en la meva imaginació, la màquina era verda, com el tendal de la terrassa. Una altra vegada, un camió va trencar el rètol de la fusteria que sortia de la paret de casa, en el que s’hi podia llegir “Formica”, crec recordar. Doncs bé, l’emprenyamenta que vaig agafar quan el vaig veure trencat va ser monumental, ves per on. Cada dia, en arribar del cole, li dedicava una mirada al rètol a veure si s’havia arreglat sol, per art de màgia. Però no, a l’endemà continuava trencat. Quina ràbia em feia veure’l així. Cada camió que passava pel carrer rebia una mirada de menyspreu de part meva per si, casualment, havia estat aquell el culpable de la destrossa. La fusteria va tancar, i amb ella un munt de records van quedar en el calaix de l’oblit.

A Botarell els estius eren perfectes. Ningú que no hagi viscut un estiu a Botarell no em podrà entendre plenament, però els que hi eren, ho entendran. Jo sempre he dit que els meus amics de la infantesa, i adolescència, són els de Botarell. A Gavà només hi estava per estudiar i dormir, com aquell que diu. Els amics de Gavà van quedar perduts en el temps quan vaig canviar d’escola i vaig anar a petar a l’Hospitalet. En canvi, els de Botarell sempre hi eren. Cada cap de setmana quan arribava a Botarell me’ls trobava allà. Potser no tots, però sempre hi havia algú. Això sí, els que sempre estaven eren els meus avis. Com deia, els estius a Botarell eren el millor. No m’equivoco si dic que hi vaig passar la millor època de la meva vida, i els meus records més emocionants són fent el boig per algun dels seus carrers. Quan acabava el cole al juny ja només esperava el dia per anar a Botarell amb els avis. Naturalment, si anàvem en el seu Fiat Uno, no faltaven els cassettes d’havaneres i “la Trinca”, que jo demanava que em posessin. Un cop allí, bé, no puc mentir, el qui hagi conviscut amb mi a Botarell uns dies sabrà perfectament que a mi només se’m veia el pèl per dinar, sopar i dormir, i com a molt per banyar-me a la piscina, cosa que normalment aprofitava per fer abans o després de cada àpat. La resta del temps me’l tirava “pendolejant” per tot arreu en bici, en la meva Bicicross BH vermella. Però el que interessa ara eren les estones, les llargues estones, que compartia amb l’avi. Sobretot quan plovia. Esperàvem amb entusiasme a que parés de ploure per anar a buscar cargols i posar-los dins el seu cistell per purgar-los i, uns dies després, poder fer una bona cargolada. La meva obsessió eren els bovers, només recollia bovers, per mi eren els més bons! -Oju, no caiguis! Les mans fora de les butxaques! -em deia. Altres cops agafàvem el cotxe tots dos i anàvem a la muntanya, direcció Riudecanyes, a buscar llenya. Omplíem el maleter de cotxe fins dalt de branques de totes les mides. Jo, més que d’ajuda real, servia d’acompanyament, doncs recordo que era una mica mandrós per treballar, facultat que no només no he perdut sinó que he sabut potenciar al llarg de la meva vida. Una altra activitat que fèiem plegats a Botarell l’avi i jo era regar el jardí. Bé, per ser justos hauria de reconèixer que ell regava i jo mirava com ho feia. Però en aquelles estones xerràvem de moltes coses: de les plantes, del temps, del que havia fet durant aquell dia, del que faria a l’endemà, del Barça, no ho sé, de coses... A mi m’agradava la seva companyia, em sentia a gust al seu costat. Podria explicar-ho dient que era sentir que l’estimava com a avi, però sense saber que era això el que sentia en aquell moment. No sé si m’explico.

Quan anàvem a Cambrils a comprar al mercat o a la peixateria l’avi i jo aprofitàvem per visitar el perruquer. Esperàvem el nostre torn tot llegint el diari o alguna revista. L’avi ja tenia el pèl blanc i jo, que encara no, em rapava o me’l tallava a l’estil punki (pèls en punxa). Sortíem tots dos amb el nou look, agafats de la mà, a continuar amb les compres del dia. Una de les compres habituals i obligades era la de baixar a Montbrió a comprar el diari al quiosc on venien les espardenyes com les de l’avi (sempre he cregut que les comprava allà), el pa al forn, la carn al mercat i les begudes al “colmado”. Era mítica la gasosa “La Cambrilense”, suposo que d’aquí devia venir la meva famosa “mam a ioia” (aigua amb gasosa) que jo bevia de ben petit. També estaven boníssims els croissants del forn de Montbrió, que van formar part del meu esmorzar durant molts estius seguits. De l’avi n’he aprés moltes, moltíssimes coses. Pel que fa al menjar i beure, ja que estic tocant aquest tema, el porró és una de les seves especialitats. Ell normalment prenia el vi de taula en porró, però als estius a Botarell hi posàvem una bona i fresca clareta. Jo, experimentant, darrerament n’utilitzo un de petitet per fer un glop de Garnatxa en acabar els àpats o per acompanyar les postres. Parlant de vi, i de les coses que es poden arribar a fer amb ell, jo em quedo amb el pa amb vi i sucre que fèiem a Botarell, amb aquell pa tan bo, amb aquell vi de cooperativa i amb aquell sucre tan... bé, amb aquell sucre tan bo. El vi, per cert, l’anàvem a comprar a la cooperativa de Riudecanyes o a la de Montbrió a base de garrafes de cinc litres. Aquell mateix vi devia ser el que posava a la seva bota de cuir per anar al Camp Nou o d’excursió... i posar al seu porró als hiverns de Gavà. Una altra especialitat culinària de l’avi, de la que tots en gaudíem, era la seva famosa paella. Gran, groga, plena de bitxos (de Cambrils) i molt, molt gustosa. Feta a la barbacoa de Botarell, sota el sol de l’estiu però protegit pels dos arbres plantats per ell mateix estratègicament per fer ombra mentre s’estava al foc cuinant. Tothom que la tastava repetia i coincidia en que era una de les millors paelles que havia tastat mai. Una de les seves curiositats culinàries eren les carxofes crues amb oli que menjava per sopar... són una delícia!

comiat

En fi, no pretenc que això sigui el recull definitiu dels records de l’avi, ni molt menys. Entre d’altres motius perquè la meva memòria no arriba a tot arreu on jo voldria... i em sabria greu voler escriure-ho tot i deixar-me alguna cosa important per explicar. Acabeu de llegir tot un seguit de vivències escrites en l’ordre en que em venen al cap, podríem dir que estan ordenades sense cap ni peus, però ordenades amb el cor. Així doncs, com he dit a l’inici, la idea és fer créixer el blog amb les vostres aportacions i comentaris i, si m’animo, ja continuaré escrivint més endavant. Recordeu, recordeu-lo i escriviu.

...

En memòria d’un bon home, d’un gran home. Jo he tingut la gran sort de tenir-lo com a avi, cosa que em fa sentir molt afortunat. Ara, la meva tasca serà explicar als meus fills i als meus néts qui era el meu avi. Perquè sóc com sóc en gran part gràcies a ell. Perquè en cada victòria del Barça ell serà present en el meu pensament, i no podré evitar que una llàgrima em recordi com l’he arribat a estimar.