Quan era encara més petit si que m’hi tirava hores a casa seva, a l’habitació de l’Scalextric del Tete. Allà m’hi havia passat mitja infantesa jugant amb els clics, els airgamboys i demés joguets. Però sobretot, i per damunt de tot, amb els clics. L’escampamenta que fotia era memorable i quan em cridaven per dinar o per tornar al cole havia de recollir-ho tot a corre-cuita. Més d’una vegada, però, demanava permís per deixar-ho tal com estava, doncs em trobava enmig d’una batalla o una guerra entre clics de diferents bàndols i havia de continuar més tard... no podia acabar en aquell moment! Sempre accedien a la meva petició, suposo que amb la influència de la ieia... En aquella habitació, a part de jugar, vaig aprendre les taules de multiplicar, vaig fer la recuperació del genoll quan em van treure el guix després de fer-me un trau de dalt a baix a Botarell, vaig iniciar-me a l’Scalextric (més que a jugar, a destrossar-li les pistes al Tete), vaig passar-me hores veient planxar i cosir a la ieia o, a l’estiu, junt a l’avi mentre llegia el diari a fora el pati. A la terrassa... quantes vegades els havia ajudat a penjar la roba molla després de la rentadora - Esteve, ajuda’m a penjar les mantes i els llençols! -I, mentre ho fèiem, jo em “penjava” dels ferros verds que em deixaven les mans igualment, verdes. Quantes vegades havia ajudat a l’avi a fer el dinar al foc! Jo anava llençant branquetes de llenya mentre ell encenia el foc, li portava els plats amb la carn, la sal, l’oli, les pinces... quina carn a la brasa més bona que feia! Quina olor més bona que desprenia aquella carn al foc! De vegades, jo m’assabentava que estava fent la carn per la flaire que entrava per la finestra de la meva habitació des de la terrassa, i sortia a dir-li qualsevol bajanada des de dalt - Avi Piruuuulooooo! -i em contestava - Baixa aquí ara mateix a ajudar-me! -i jo, normalment, corria a fer-ho. I el Manolo? El canari que no parava de cantar a tothora i que l’avi el va cuidar tant i tant... Me’l va regalar el Senyor Figueres. Jo sempre havia cregut que el Senyor Figueres vivia a Figueres! Quan vaig descobrir que Figueres estava tan lluny, encara vaig pensar - Deu n’hi do, venir des d’allà cada dia! -A la fusteria hi entrava sempre acompanyat de l’avi, i el Senyor Figueres acostumava a regalar-me moltes coses (a part d’en Manolo, em donava caramels, bolis, llapis, paperots per dibuixar i altres coses que no recordo). Allí vaig viure una experiència que vaig recordar durant molt de temps d’una manera molt especial. Un dia, tornant del cole, vaig veure que un treballador s’havia tallat un dit amb una de les màquines per tallar fusta. Vaig entrar fins a dins i, a hores d’ara, encara recordo haver vist el dit a terra (cosa que no vaig veure mai realment). Vaig examinar aquella màquina infernal detingudament, intentant determinar en quin punt exactament aquella extremitat va ser seccionada del cos del treballador. No ho vaig arribar a descobrir, però en la meva imaginació sempre recordaré la màquina amb restes de sang i el dit al terra. Per cert, també en la meva imaginació, la màquina era verda, com el tendal de la terrassa. Una altra vegada, un camió va trencar el rètol de la fusteria que sortia de la paret de casa, en el que s’hi podia llegir “Formica”, crec recordar. Doncs bé, l’emprenyamenta que vaig agafar quan el vaig veure trencat va ser monumental, ves per on. Cada dia, en arribar del cole, li dedicava una mirada al rètol a veure si s’havia arreglat sol, per art de màgia. Però no, a l’endemà continuava trencat. Quina ràbia em feia veure’l així. Cada camió que passava pel carrer rebia una mirada de menyspreu de part meva per si, casualment, havia estat aquell el culpable de la destrossa. La fusteria va tancar, i amb ella un munt de records van quedar en el calaix de l’oblit.