Les nostres converses quasi sempre eren sobre el Barça. De l’últim partit, de contra qui juguem la setmana vinent, de les últimes notícies, dels darrers fitxatges, del que diu el diari Sport. Fins al darrer moment. La última conversa que vaig tenir amb ell va ser divendres i va ser sobre el Barça. Em va preguntar - quan juga el Barça? -i li vaig dir -demà dissabte -, i em diu -de lliga -i dic -si, contra els pericus a Montjuïc, jo tinc l’entrada per anar-hi -i em respon -jo no val la pena que hi vagi -. Ara jo hi afegeixo -ni jo tampoc, avi, ni jo tampoc -.

Quan el Barça jugava fora de l’Estadi, a casa, a Gavà, ens preparàvem per veure’l per la tele. Jo m’encarregava de decorar el menjador amb banderes i bufandes blaugranes (encara avui ho segueixo fent en partits importants). De vegades, en ocasions especials, l’avi pujava per veure’l plegats. Però normalment ell ho veia amb la ieia “a baix”. El més divertit era quan marcàvem un gol, perquè els de dalt picàvem amb els peus a terra (de fet, jo directament em fotia a saltar!) per tal de que l’avi ho sentís. Ell, per contestar-nos, cridava -Goooooool! -sense parar. També era molt divertit sentir els crits i renecs que durant quasi tot el partit sentíem de l’avi queixant-se de tot! -Burro! No, home, no! Passa-la! No corren ni a tirus! Falta, arbiiiiit! La mare que em va parir, deixem-ho córrer! Ursai! -Aquesta va ser durant molts anys la “Banda Sonora Original” d’un partit del Barça a casa meva, retransmissió d’en Puyal a part, és clar!