Ja de més gran, vaig començar a anar a animar i no a veure un partit, és a dir, vaig començar a anar al Gol Sud Primera Graderia General Dempeus, amb els Boixos Nois. Va ser la temporada 89/90, la primera en que vaig veure un partit separat de l’avi. Sempre m’havia cridat l’atenció des de la nostra cadira del Gol Nord Segona Graderia el focus d’animació que hi havia al Gol Sud (a Primera i, anys abans, a Tercera Graderia). Les bengales, les banderes, els càntics de suport al Barça... Des de la nostra posició privilegiada podria dir que seguia més les evolucions dels supporters que dels partits que es disputaven al damunt la gespa. Però els primers anys de “separar-me” de l’avi a l’Estadi continuava anant amb ell en el seu cotxe fins al Camp i sempre quedàvem a la porta 92 quan acabés el partit per tornar plegats cap a Gavà. Els dies que no anava al Gol Sud i em quedava al Nord Primera, al costat dels Almogàvers, sempre mirava cap amunt per saludar. No fallava mai, havia de cercar un cap blanc i... bingo! Allà estava l’avi! Encara que el camp estigués ple a vessar, el mètode “cap blanc” sempre funcionava.