Els dilluns, quan tornava del “cole”, picava al seu timbre i m’asseia una estona al sofà, al seu costat, llegint l’Sport per sobre i ell sempre em deia -Queda-te’l, jo ja me l’he llegit -però a mi em feia “cosa” emportar-me’l, era seu. Ell el llegia de cap a peus, de dalt a baix, d’esquerra a dreta, pel davant i pel darrera, amb interès o mig endormiscat, amb o sense cervesa al costat, sol o acompanyat. Era el seu Sport. Jo només gosava arrencar-li una part quan hi havia alguna promoció relacionada amb el Barça, i ell em pujava a casa els pòsters dels jugadors quan en sortia algun, ja fos de tot el planter o d’un sol jugador. Me’ls guardava tots. Alguns els enganxava a la paret de la meva habitació directament, altres els doblegava ben doblegats i els “arxivava” al meu calaix dels papers inclassificables... El dia dels Sants Innocents sempre esperava arribar a casa per veure quin una en deia l’Sport!

De fet, sempre que arribava de l’escola ell em sentia i sortia a rebre’m a l’escala de casa. -Niñoooo! Com ha anat avui? -Jo li dedicava un minut (poc, molt poc pel que m’agradaria haver-li donat ara) del meu temps abans de pujar a berenar i a fer els deures o estudiar... o jugar a l’ordinador, és clar! De vegades, ell pujava a mitja tarda per comentar alguna notícia, de l’Sport, o a demanar-me alguna cosa. Val a dir que era jo qui, habitualment, baixava a demanar-li coses o el cridava per la finestra del celobert - Aviiiiiiiiii! -Més d’una vegada ens llençàvem pinces d’estendre la roba de dalt a baix, tot jugant.