A Botarell els estius eren perfectes. Ningú que no hagi viscut un estiu a Botarell no em podrà entendre plenament, però els que hi eren, ho entendran. Jo sempre he dit que els meus amics de la infantesa, i adolescència, són els de Botarell. A Gavà només hi estava per estudiar i dormir, com aquell que diu. Els amics de Gavà van quedar perduts en el temps quan vaig canviar d’escola i vaig anar a petar a l’Hospitalet. En canvi, els de Botarell sempre hi eren. Cada cap de setmana quan arribava a Botarell me’ls trobava allà. Potser no tots, però sempre hi havia algú. Això sí, els que sempre estaven eren els meus avis. Com deia, els estius a Botarell eren el millor. No m’equivoco si dic que hi vaig passar la millor època de la meva vida, i els meus records més emocionants són fent el boig per algun dels seus carrers. Quan acabava el cole al juny ja només esperava el dia per anar a Botarell amb els avis. Naturalment, si anàvem en el seu Fiat Uno, no faltaven els cassettes d’havaneres i “la Trinca”, que jo demanava que em posessin. Un cop allí, bé, no puc mentir, el qui hagi conviscut amb mi a Botarell uns dies sabrà perfectament que a mi només se’m veia el pèl per dinar, sopar i dormir, i com a molt per banyar-me a la piscina, cosa que normalment aprofitava per fer abans o després de cada àpat. La resta del temps me’l tirava “pendolejant” per tot arreu en bici, en la meva Bicicross BH vermella. Però el que interessa ara eren les estones, les llargues estones, que compartia amb l’avi. Sobretot quan plovia. Esperàvem amb entusiasme a que parés de ploure per anar a buscar cargols i posar-los dins el seu cistell per purgar-los i, uns dies després, poder fer una bona cargolada. La meva obsessió eren els bovers, només recollia bovers, per mi eren els més bons! -Oju, no caiguis! Les mans fora de les butxaques! -em deia. Altres cops agafàvem el cotxe tots dos i anàvem a la muntanya, direcció Riudecanyes, a buscar llenya. Omplíem el maleter de cotxe fins dalt de branques de totes les mides. Jo, més que d’ajuda real, servia d’acompanyament, doncs recordo que era una mica mandrós per treballar, facultat que no només no he perdut sinó que he sabut potenciar al llarg de la meva vida. Una altra activitat que fèiem plegats a Botarell l’avi i jo era regar el jardí. Bé, per ser justos hauria de reconèixer que ell regava i jo mirava com ho feia. Però en aquelles estones xerràvem de moltes coses: de les plantes, del temps, del que havia fet durant aquell dia, del que faria a l’endemà, del Barça, no ho sé, de coses... A mi m’agradava la seva companyia, em sentia a gust al seu costat. Podria explicar-ho dient que era sentir que l’estimava com a avi, però sense saber que era això el que sentia en aquell moment. No sé si m’explico.